We are all american!

Sortir avui al carrer i creure que ja havia arribat carnaval. Això és el que m'ha passat aquesta tarda quan he sortit al carrer i he vist nens i pares disfressats.

Però no, per carnaval encara falten uns quans mesos i ara és temps de castanyada... Bé, ara per molta gent és Halloween, aquella festa de tradició celta que els Estats Units han sabut vendre tan bé (és el seu fort vendre els seus productes magníficament) que ja s'ha exportat a Europa, fent que moltes tradicions es vegin dominades pel gegant americà. Un altre cop.

Des del menjar fins als costums, passant per la roba o la tecnologia, gran part de la nostra cultura (i de les cultures d'altres països) s'estan veient asborvides per la cultura americana. I, al final, tots serem americans. Si no és que ho som ja.

En fi, que haríem de presevar els nostres costums per no acabar siguent esclaus o zombis sota les ordres dels americans. Perquè allò que ens fa diferents, també ens fa únics, i que cada país o cada persona sigui única és més bonic i més divertit que ser tots iguals.

És l'hora de canviar, l'hora de dir fins aviat!

Ja fa més d'un mes que tenia preparada aquesta entrada, però no sabia què dir, ni com dir-ho. I no sé perquè he triat avui per dir-ho. Surti com surti. 

Potser és per l'emoció d'haver tornat a visitar la terra del meu avi després de molt de temps per fer una cosa que m'encanta, i que estic segur que a ell el faria molt feliç veure què faig i com ho faig (de fet, n'estic segur que estiguis on estiguis estàs orgullós de mi avi, perquè a dia d'avui podria assegurar que un dels motius pels quals em vull dedicar al periodisme, i en aquest cas al periodisme esportiu, ets tu. Tu em vas transmetre la passió per l'esport, en especial pel futbol, i t'asseguro que mai m'abandonarà, i si aquesta passió no m'abandona sempre estaré prop teu. Per cert, deixa’m demanar-te que si de veritat existeix allò que alguns diuen el més enllà, el cel o qualsevol cosa que hi hagi després d'aquesta vida, acullis amb els braços ben oberts a Marco Simoncelli, un jove pilot italià de 24 anys que avui ens ha deixat en un desgraciadíssim accident a Moto GP). També podria ser que m’hagi decidit a fer aquesta entrada després d’haver mig assegurat, en el bloc de la futura millor periodista de F1 o de qualsevol esport de motor que hi ha hagut i hi haurà en el món, que començaria a reactivar el meu bloc 

Ja fa més d’un més que sóc a Barcelona. Bé, de fet soc a Bellaterra, però passo bastant temps a la gran capital catalana per qüestions de “feina”. I és per aquesta feina que començo a fer ara i que vull continuar fent per molts i molts i molts anys, fins que la salut m’ho permeti. He vingut a Barcelona per estudiar Periodisme a la UAB, i per fer-ho he hagut de deixar enrere moltes coses. He hagut de deixar enrere la família, amics, mascotes, una casa i un poble. 

Potser sonarà malament això que diré ara, però en part no me’n penedeixo d’haver-ho deixat enrere. Ho he fet per complir un somni, estudiar i treballar d’allò que més m’agrada; i com alguns diuen: hem de fer qualsevol cosa per intentar complir els nostres somnis. Segurament m’equivocaré molt en aquest temps, possiblement faci mal a algunes persones marxant tant lluny del meu poble, però en aquesta vida hem de lluitar per allò que somiem, per allò que ens fa feliços.

En aquests casi dos mesos que porto a la capital catalana han canviat moltes coses en la meva vida, i moltes d’elles han canviat per a millor. Però això no vol dir que abandoni les meves rels. Ni molt menys! Tinc molt clar d’on vinc, i això no canviarà mai. Per molt que algun dia aconsegueixi ser un periodista respectat i admirat arreu del món, o acabi en un mitjà petit amb poc ressò, mai canviarà el fet de sentir-me guixolenc i estimar el meu poble, perquè en el meu poble (i als voltants) viu tota la gent que més m’estimo (excepte d’alguns que estan per aquí prop de la Barcelona). La meva gent, la meva família.

La veritat és que mentiria si digués que no us trobo a faltar, perquè tot i que estic coneixent gent meravellosa (que m’encantaria que algun dia també pugueu arribar a conèixer), vosaltres sou la gent que m’ha vist créixer durant 18 anys (bé, és cert que alguns no tants anys, però sembla que ens coneguem de tota la vida).

Ara m’agradaria adreçar-me a tu. Sí tu, que d’aquí poc sabràs que ets a qui em refereixo. Fa pràcticament un any no et coneixia de res. No sabia ni quina maleïda cara feies (ja saps que va costar molt que ens coneguéssim cara a cara...). Ara en canvi et trobo a faltar moltíssim! Hem passat molts moments per recordar i mai oblidar (segur que ara te’n venen molts al cap, a mi també, però no els penso explicar perquè són nostres!). També hem passat moments no gaire bons, però com sabíem molt bé què ens passava, perquè els dos havíem passat per coses similars, ens hem pogut ajudar l’un a l’altre millor que qualsevol altre persona. Abans que vingués cap aquí ja saps que vam passar uns moments no gaire bons, però que et vaig demostrar que m’importes moltíssim de veritat i que mai et podré oblidar! Per sort fa poc que et vaig veure i vam passar una nit èpica a aquell lloc que mai podrem confessar que vam acabar, encara que algunes persones que estaven amb nosaltres si que ho saben i ens ho vam passar tots d’allò més bé! Espero que no hagi de passar tant de temps per tornar-te a veure! 

Ara m’agradaria canviar de persona, per parlar amb tu. No el tu d’abans, si no tu! Ara sabràs qui ets. Si tu que em coneixes des que teníem tres anys i, tot i que últimament no hem pogut passar gaires estones junts per culpa dels estudis, sempre hem aconseguit trobar un lloc en les nostres atapeïdes agendes per prendre alguna cosa i posar-nos al dia de tot, normalment abans d’anar a aquell lloc odiós que tanta mandra ens feia anar-hi, però que hi vam anar durant gairebé 15 anyets. Sense tu no sé que hauria fet durant aquests 15 anys, perquè tot i estar temps sense saber res l’un de l’altre (i mira que estàvem a la classe del costat) només de saber que et tenia a prop ja era suficient per saber que mai estaria sol i que sempre que et necessités apareixeries al meu costat per fer-me costat en tot. La veritat és que et trobo molt a faltar i tinc ganes de tornar-te a veure una vegada per totes i celebrar que estem aconseguint complir els nostres somnis gràcies al nostre esforç i dedicació, que és una de les coses que més ens caracteritzen.

Ahora me gustaría hablar contigo, sí, sí, contigo. Creo que sólo por cambiar a castellano ya sabes quién eres... pero por si no lo sabes (que eres un poco cortita) te voy a dar una pista: snorli, cari, amore, fea, gorda… Todo eso y mucho más te he llamado en más de dos años. Aunque este post esté más dedicado a lo que dejo atrás, y a ti precisamente no te dejo atrás, sino que te tengo más cerca que nunca, también te hablo a ti porque eres una de las principales razones por las que he llegado dónde he llegado. No sé qué hubiera hecho sin ti estos dos años… En parte tú eres uno de los motivos por los que he luchado y he tirado adelante a pesar de todo, que ya sabes que no ha sido poca cosa. Te lo debo todo y siempre te lo deberé todo… Nunca sabré como agradecerte todo lo que has hecho por mí desde que nos conocimos, porque siempre has estado allí, sin importar ni el día ni la hora, aguantando todas mis chorradas, tonterías y problemas. Muchas gracias por todo, de verdad… Espero no perderte nunca, porque sin ti todo sería más difícil (y aburrido). Ah, por cierto, espero que seas una buena madrina de los nenes, porque si no mi ejército de pitufos… ¡te lo hará pagar caro!

Es tu turno. A ti también te hablaré en castellano. Hace poquísimo que nos conocemos, aunque parece que nos conozcamos de hace unos añitos... Espera... ¡Qué te conozco de hace ya unos añitos! Ya por aquel entonces me caíste muy bien, ahora no iba a ser menos. Ha sido un placer volver a "conocerte". Estás loquísima y eso mola, porque como mínimo veo que hay alguien que está peor que yo. Magdalenas, cerillas y objetos varios han sufrido tus torturas, que a mí me han hecho reír hasta no poder más. Eres una tía encantadora y aunque te diga que te odio y todas esas cosas, ya sabes que no es verdad. Me caes genial y te aprecio mucho. Tu eres una de las culpables de que, de vez en cuando, escriba algo. ¿Sabes por qué? Porque envidio lo bien que escribes y me gustaría poder estar algún día a tu nivel, por eso intento escribir alguna cosilla que ni siquiera está a la suela de tus zapatos. Siento ser un plasta de mierda, pero llevo unos días con la cabeza en mil partes y contigo consigo evadirme de todo. Eso sí, ya intentaré controlarme y no molestarte tanto, que cuando me pongo puedo ser muy pesado. Como ahora. Así que ya voy callando porque es muy tarde y mañana toca ir a clase. Para ir terminando, sólo decir que me lo pasé muy bien el otro día y que espero que se repita alguna vez más. Por cierto, no te escaparás de cantar delante de mí alguna vez o bailar alguna sevillana… ¬¬

I ara m’agradaria parlar amb vosaltres. No sé si algun dia llegireu això, però a vosaltres si que us ho dec tot. Us ho dec tot des de fa ni més ni menys que 18 anys. I us ho deuré tot la resta de la meva vida. Junts i separats hem passat anys molt difícils. Molts merders que no cal explicar en un lloc públic com aquest, perquè només ens importen a nosaltres tres. Les coses mai han sigut fàcils. Però si ho haguessin sigut ara no crec que estigués aquí, realitzant el meu somni. La veritat és que no em penedeixo de res de tot allò que ha passat aquest temps, perquè el passat és passat i ja no es pot canviar, i equivocar-se és d’humans, però aprendre dels errors és de savis. Ni vosaltres ni jo ho hem fet tot bé, però tampoc ho hem fet tot malament. Segurament que pensant que fèiem el millor pels demés, hem acabat fent el millor per nosaltres sense pensar que podíem estar fent mal als altres. Sé que pot ser de covards dir tot això a través d’un teclat i una pantalla, però la veritat és que encara no he reunit el valor, ni la força, ni la seguretat de dir-vos-ho a la cara. Això si, algun dia, tard o aviat, aconseguiré reunir tot el valor, força i seguretat per parlar amb vosaltres dos junts, dinant o sopant els tres. Com fèiem fa molts anys enrere, tants que pràcticament (i per desgràcia) ja no recordo. M’agradaria que passéssim un dia els tres feliços, o com a mínim fingint que ho som; però això és una utopia massa gran. Encara que més que una utopia jo m’ho prenc com un altre somni, un altre repte, pel qual penso lluitar fins a aconseguir-lo o intentar aconseguir-lo.

I de moment ja vaig callant, que ja és molt tard, demà toca classe i si m’hi poso no callaria en tres segles. Però això no quedarà així! Aquesta entrada anirà creixent i creixent fins que hagi dit tot el que vull dir a tota la gent que vull, que no és poca! Així que arreveure!

L’ACTOR DE GEL

Fa anys, molts i molts anys, concretament un dia d’abril l’any 1942, en plena guerra mundial, un noi anglès que es deia James va arribar a casa dels seus pares amb un desig: volia ser actor.

Els seus pares, li van dir que s’ho tragués del cap, que no era una feina digne per un integrant d’una família amb un estatus social tan alt com el seu. “Ser actor és el mateix que ser escombriaire” li va dir el seu pare. “Ai fillet meu... sempre ens has de donar disgustos tu... no podries fer com el teu germà que és un gran home i està lluitant pel seu país, per la seva pàtria?” li va dir la seva mare.

Durant tota la nit, en James va estar pensant en les paraules des seus pares. El seu somni era ser actor, estar envoltat de càmeres, focus i escenaris, interpretar personatges estranys i quotidians, simpàtics i grollers... però no volia disgustar als seus pares, ni anar en contra seva, perquè si ho feia, mai més podria tornar a casa seva. Els seus pares no li ho permetrien.

Després de pensar-s’ho molt, va decidir marxar de casa deixant una nota on deia que marxava lluny, molt lluny, per complir un somni. Durant una setmana va estar navegant per l’oceà atlàntic fins que va arribar a la costa est dels Estats Units, la terra on tots els somnis es fan realitat. Des d’allà va pujar a un tren que anava fins a la ciutat de Los Ángeles, i concretament en aquest viatge va començar a escriure alguns petits textos per representar al llarg del viatge i així poder guanyar diners per començar a pagar-se l’estada a la ciutat del cinema.

Un cop a la ciutat californiana, s’ha de dir que en James va aconseguir fer-se un petit lloc en el món de l’actuació, que cada cop es va anar fent més gran gràcies a la seva gran versatilitat que tenia, encara que els papers que millor representava eren personatges dramàtics i psicòpates. Aquests últims personatges els representava tant bé que es va acabar guanyant el sobrenom de l’Actor de Gel, ja que quan havia de representar aquests papers ho feia amb una fredor sorprenentment creïble.

Dos anys després d’arribar a terres americanes, en James va rebre una carta dels seus pares, on li demanaven perdó per les paraules que li havien dit la nit abans que decidís marxar de casa. A la mateixa carta, també el van informar que el seu germà havia caigut en combat i que l’enterrarien al cap de cinc dies.

En James sense pensar-s’ho dos cops va agafar un avió per anar fins a Londres Un cop a la capital anglesa es va dirigir cap a casa seva, una mansió a les afores de la ciutat, on, en una sala que es trobava entrant a la dreta, hi havia el cos sense vida del seu germà, que estava acompanyat dels seus pares.

Quan el senyor i la senyora Jobs van veure que apareixia el seu fill per la porta i es quedava mirant les despulles de l’Andrew amb llàgrimes als ulls, van córrer cap a ell amb els braços oberts per abraçar-lo.

Just quan estaven a menys de cinc metres d’ell, en James va treure un revòlver i, amb la mateixa fredor per la que s’havia guanyat el sobrenom de l’Actor de Gel, va disparar dos trets seguits, que van perforar els cors dels seus pares, i abans de suïcidar-se amb el mateix revòlver va dir: “Fi de l’actuació”.

Però bé, això són històries fútils. Estiguin tranquils que si compren aquella mansió faran una adquisició excel·lent. Això si, no entrin mai a aquella sala, a menys que no vulguin formar part d’una actuació eterna...

SrS13